The Truman Show és un pel·lícula
estatunidenca de Peter Weir i protagonitzada per Jim Carrey, estrenada el 1998. La pel·lícula va obtenir 3 nominacions als Oscars.
Truman Burbank fa una vida tranquil·la. Casat amb Meryl, infermera, viu a
la ciutat paradisíaca de Seaheaven, plena de gent simpàtica i de
jardins ben mantinguts. I tanmateix Truman té ganes de veure el món, de
descobrir noves coses, i sobretot de trobar una noia, Sylvia, la mirada
de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però tot sembla obligar
Truman a quedar-se allà on és.
The Truman Show és una pel·lícula
que és coneguda per la crítica que fa dels programes de
telerealitat contemporanis. Tanmateix, la visió d'un home en un
sistema molt poderós, vivint en la ignorància i en la banalitat, no
és cosa nova. No obstant això, la pel·lícula no és una simple
repetició i planteja preguntes inèdites.
Truman viu en un món on tot és
organitzat per una sola persona (el director), un món orwellià a
prop de 1984 i del seu Gran Germà. Però es tracta també d'un home
(a priori) tranquil que dubta poc a poc de la realitat. El que
l'acosta de la novel·la de Philip K. Dick El Temps desarticulat del
qual reprèn la idea de partida. Per acabar, la recerca de la
realitat de Truman ens evoca Matrix pel biaix de l'Al·legoria de la
caverna, i per certs elements a la sèrie The Prisoner. «Truman» és
un homònim de true man , que significa en anglès «l'home
veritable» o «l'home vertader». Al començament de la pel·lícula,
certs «figurants» deixen entendre que es tractaria d'una
experiència per veure com reaccionaria de debò un home en el moment
de situacions dignes d'una sèrie de televisió, com la falsa
desaparició del seu pare.
Aquesta pel·lícula denuncia la vida
de Truman amb un to de comèdia, més que de ciència-ficció. És
tancat en un món on una sola persona ho controla tot (el director).
Aquest és col·locat tot dalt de l'estudi, a la lluna. S'hi pot
doncs veure una al·legoria de Déu totpoderós.
D'altra banda, l'amo de Truman sembla
també ser l'espectador i la publicitat. En efecte, l'espectador
determina per la tria la seva cadena del futur del programa i per
tant del de Truman. Però la publicitat té també un paper molt
important en la seva vida. Els seus parents se li adrecen regularment
utilitzant eslògans publicitaris.
L'omnipresència de les càmeres i la
presència d'actors aconsegueixen una atmosfera sufocant, prop del
Big Brother. El realitzador té tots els poders sobre la vida de
Truman. Quan Truman decideix anar-se de la ciutat en vaixell, s'adona
que és «tancat», i que el cel de l'horitzó és de fet una paret
pintada. Troba una porta per sortir de l'immens estudi. El
realitzador li parla llavors, com ho faria Déu, per una veu que
baixa del cel i li revela la realitat, després li proposa quedar-se
per evitar sofrir les dificultats del món exterior. Tanmateix,
Truman s'atura. Aquesta part de la pel·lícula és un elogi a la
llibertat de pensament i de decisió. Aquest costat recorda el llibre
Un món feliç d'Aldous Huxley, amb el mateix combat entre d'un
costat una vida controlada, vigilada, però sense riscs, i de l'altre
la llibertat i els seus problemes inherents. Per acabar, la
pel·lícula sembla també tractar de l'impossible control total dels
individus. La seva fugida no és deguda a una voluntat de descobrir
el món ja què té por i al desig boig per una dona que amb prou
feines coneix. Per aquesta història, aquesta pel·lícula és prop
de la novel·la 1984 ja que és també l'amor que provoca la
rebel·lió.
